Patraix està ple de referències literàries. Molts dels seus carrers ens recorden a persones que van ser escriptors, editors, bibliòfils… Amb motiu del 90 aniversari del Dia del Llibre volem reivindicar aquesta toponímia il·lustrada.
El 23 d’abril de 1616 morien Cervantes, Shakespeare i Inca Garcilaso de la Vega. Per aquest motiu, aquesta data tan simbòlica per a la literatura universal va ser l’escollida per la Conferència General de la UNESCO per a retre un homenatge mundial al llibre i als seus autors, i encoratjar a totes les persones, en particular els més joves, a descobrir el plaer de la lectura i respectar la contribució dels creadors i creadores al progrés social i cultural.
Per això volem alliberar centenars de llibres simultàniament en diferents indrets del barri, perquè volen lliures de mà en mà. Per reclamar un accés universal a la literatura (i els seus mons màgics)
L’origen del dia del llibre es remunta a 1926. La idea inicial de la celebració del Dia del Llibre va partir de l’escriptor republicà valencià (establert a Barcelona) Vicent Clavell Andrés, que té carrer amb el seu nom Patraix.
Patraix està ple de referències literàries, per això, en el 90 aniversari d’aquesta celebració, des de Sovint Cultura i Desenvolupament i l’Associació Veïnal Patraix, hem decidit llançar aquesta iniciativa, que compta amb activitats de diversa natura al voltant de la figura del llibre i que pretenen ser una oferta de qualitat que involucre la població de totes les edats.
El 23 d’abril al matí, eixint de Espai Sankofa, farem un recorregut pels carrers amb referències literàries de Patraix, aprenent sobre elles i alliberant en el procés centenars de llibres.
A continuació vos deixem unes breus biografies de tots els personatges literaris del barri:
CHURAT I SAURÍ (València, 1835-1894)
Erudit i bibliòfil, va reunir una biblioteca d’uns 1500 volums, la majoria d’història i literatura valenciana, donant-la a la Biblioteca Municipal de València, que la va incorporar als seus fons en 1905.
Va reimprimir obres curioses i rares com el Tratado de las mujeres emparedadas (manuscrit autògraf de Marcos Antonio de Orellana); o Romance de San Pascual Bailón (de fra Antonio Pans, segle XVII). Va publicar la seua obra Bibliografía Eucarística del Reino de València, que va presentar al concurs del Congrés Eucarístic de 1893, sent-li premiada.
DIBUIXANT MANUEL GAGO (Valladolid, 1925 – València, 1980)
Historietista i dibuixant espanyol, fundador de les editorials Garga i Maga. En 1942 envia les seues primeres historietes a Hispà Americana (El Espíritu de la Selva) i Marco (Viriato), també començant a treballar per a Editorial Valenciana amb les series Niño Gonzalo i Richard y Bakutu.
En 1944 va publicar la primera historieta del personatge que li donaria la fama, El Guerrero del Antifaz, sèrie d’aventures ambientada en l’Espanya dels Reis Catòlics obtenint prompte un gran èxit i sent publicada ininterrompudament fins a 1966, arribant a aconseguir tiratges de 200.000 exemplars.
Al mateix temps que desenvolupava les aventures de El Guerrero del Antifaz, segueix creant i dibuixant molts altres còmics:
- Tonín el huerfanitoy Alberto España (1944)
- La pandilla de los siete(1945)
- El Pequeño Luchador(1945- 1956)
- El Temerario (1946)
- El Espadachín de Hierro (1947)
- Purk(1950-1957)
- El guerrillero audaz (1962)
- El mosquetero azul(1962).
En 1966 es va retirar havent dibuixat més de 27.000, però en 1978 va començar a publicar Las Nuevas Aventuras del Guerrero del Antifaz, quedant inacabades per la seua defunció.
EDITOR VICENTE CLAVEL (València, 1888-1967).
Editor i escriptor, amic de Vicente Blasco Ibáñez amb qui compartia els ideals republicans. Redactor del diari republicà El Pueblo (1902), col·laborador de El País, El Radical i altres periòdics i revistes espanyoles i sud-americanes fins a 1913, secretari del Congrés Republicà Nacional (1914) i fundador de l’editorial Cervantes (1916). Va publicar traduccions castellanes d’autors estrangers i va ser col·laborador de les publicacions valencianes La Barraca, i Conte del dumenche.
En 1923, com a vicepresident de la Càmera Oficial del Llibre, va suggerir la creació del Dia del Llibre a Espanya, la qual després de moltes gestions, s’instituïa oficialment el dia sis de febrer de 1926 amb la signatura del Reial decret de l’el rei Alfonso XIII la “Festa del Llibre Español”.
Va ser també fundador i primer director de la Casa de València a Barcelona (1927-1930), i director de la revista València, va publicar les següents obres: Socialismo, sindicalismo y georgismo (1912), Nochebuena (1913), La virgen Falsa (1914) i El Fascismo (1922).
GASPAR AGUILAR (València, 1561-1623)
Poeta i dramaturg l’obra dramàtica del qual pot inserir-se dins de la manera de Lope de Vega. Va escriure habitualment en espanyol, i solament de manera ocasional ho va fer en valencià.
Va ser un dels promotors de l’Acadèmia dels Nocturns, a la qual va pertànyer amb el nom de «Ombra». Per encàrrec del Consell Municipal va ser organitzador i cronista de moltes de les festes que es van celebrar a València a la fi dels segles XVI i XVII. En 1618 va organitzar un certamen literari en lloança del sant Tomás de Villanueva, i en 1622 un altre en honor de la Inmaculada Concepción.
HUMANISTA MARINER (València, 1550-1636)
Va ser prefecte de la Biblioteca del monestir de Sant Lorenzo de l’Escorial, historiador de l’Imperi Peruà, i tresorer de la Col·legial Vila d’Empúries. Va traduir ell a soles la meitat de la literatura grega al llatí i al castellà, obres llatines al castellà, i obres castellanes i la poesia d’Ausiàs March al llatí. Es calcula que va traduir unes 140.000 pàgines, entre elles Poética y la Retórica de Aristóteles, però cap de les seues traduccions va ser impresa. El seu interès per traduir “qualsevol cosa romanç” al llatí li va portar a ser el primer “traductor invers” de la literatura espanyola després de convertir les dues-centes vint-i-vuit octaves de la Fábula de Faetón de Juan de Tassis i Peralta, segon comte de Villamediana, en hexàmetres llatins.
IMPRESSOR MONFORT (València, 1716-1785)
Va aprendre el seu ofici en la impremta d’Antonio Bordázar, i quan aquest va morir, es va establir en el carrer Temple. Va treballar per a diverses institucions com la Companyia de Jesús, l’Ajuntament de València, la Universitat, la Societat d’Amics del País, el Bisbat de Terol, el Cabildo, la Real Audiència, la Real Acadèmia de Belles arts, etc. Aquest gran nombre de clients i la importància social dels mateixos, ens dóna una idea del prestigi que va aconseguir Benito Monfort com a impressor. S’encarregava d’imprimir obres per a institucions importants, per aquest motiu arribaren i conservem encara els Butlletins de l’Estat a l’Ajuntament de Patraix.
JACINTO LABAILA (València, 1833-1895).
A l’edat de vint-i-dos anys va fundar periòdic feminista Silvana, per a ser més tard director del Butlletí Revista del Ateneo de València (1870-1871) i de la Il·lustració Valenciana. També va ser redactor o col·laborador de La Opinión i El Diario Mercantil, ambdues de València, així com de publicacions madrilenyes com El Museu Universal, L’Amèrica i El Basar, entre unes altres. Un de les seues principals fites dins de la cultura valenciana va ser la fundació de Lo Rat Penat, entitat que va presidir en 1880-1881. Home important dins de la Renaixença, va ser nomenat mantenidor dels Jocs Florals de Barcelona en 1868. Entre les seues nombroses obres destaquen:
En el teatre:
- El arte de hacerse amar (1856)
- La nave sin piloto (1861)
- El grito de la conciencia (1862)
- ¿Me entiendes? (1867)
- La providencia (1867)
- ¡Ojo al Cristo! (1866)
- Los comuneros de Cataluña (1876)
En novel·la:
- La espuela (1872)
- Las mujeres en venta (1873)
- Misterios del corazón (1876)
En poesia:
- Flors del Túria (1868)
- Poesías serias y jocosas (1876)
- Flors del meu hort (1882)
També va traduir al valencià l’obra d’Espronceda Canto a Teresa i a Víctor Hugo al castellà.
JUAN BAUTISTA CORACHÁN (València, 1661-1741)
Matemàtic, físic i astrònom, es va graduar en Arts i es va doctorar en Teologia per la Universitat de València, de la qual va anar catedràtic de matemàtiques entre 1696 i 1724, abans dels vint anys va publicar ja un Ameno y deleitable jardín de Mathemáticas.. Va ser un dels protagonistes de la renovació científica de finals del segle XVII a València. Acudia a les tertúlies erudites de l’època com la de la biblioteca del marquès de Villatorcas al costat de Baltasar de Íñigo i Tomás Vicente Tosca o la de la casa de Baltasar d’Iñigo, també al costat de Tosca (cap a 1687). En 1696 va aconseguir la càtedra de Matemàtiques de la Universitat de València, on va sostenir la necessitat d’una reforma de l’ensenyament de les ciències en l’antiquat Estudi General. Va traduir els primers fragments de Descartes a l’espanyol i va introduir les noves idees científiques en el país; en els seus manuscrits cita a Copèrnic i a Tycho *Brahe. Va escriure un tractat d’hidrometria i va actuar sovint com a assessor de la Fàbrica de Murs i Valls, organisme encarregat de les faenes de drenatge urbà i canalització del riu Guadalaviar com a defensa contra les inundacions. Va ser una de les figures més destacades entre els Novatores. Va ser requerida la seua saviesa en arquitectura per a comprovar l’estat de les obres de la parròquia dels Santos Juanes l’any 1694.
Es conserven autògrafes i manuscrites:
- Dissertationes Physico-Mathematicae
- Dissertationes ex Physico-Mathematica
- Apuntamientos para las Constituciones que se han de hazer en la insigne Universidad de València en lo tocante a las Matemáticas
- Arithmetica demonstrada theorico-practica, para lo mathematico y mercantil
- Avisos del Parnaso
- Discurso del método de Descartes, la primera traducció d’aquest filòsof i matemàtic del Racionalisme en Espanya i Mathesis sacra.
LLADRÓ I MALLÍ (València, 1825-1896)
Va treballar primer com enquadernador i després com a teixidor de seda, en decaure aquesta tradicional indústria valenciana, pansa a treballar d’apuntador en una companyia teatral i començant així la seua carrera en l’escenari.
En 1849 va estrenar a Alacant la seua primera obra: Els Còmplices i el desheretat amb bastant èxit, la qual cosa li va permetre escometre la seua segona creació, La Destrucció de Sagunt, obra que no va arribar a ser estrenada per la seua complexa escenificació. Després, i seguint a Bernat i Baldoví, va estrenar diverses obres còmiques en valencià:
- Rafaela, la filanera
- A falta de Buenas
- Sento el de Mediana (o El mejor marido)
- El sereno de Alfafar
- Los desertores
- Enero
- París rendido
- El reliquiari de plata
- Els francesos a València
- La filla del bombero
- El titot de Nadal
- La boba y el embobat
- Una nit en la fira
- Les Dances de la Traica
- El hort dels enamorats
- La demanà d’una novia
- El pañuelo de nipis
La seua última obra publicada va ser l’assaig L’ideal. A més de totes les obres citades, va deixar inèdits drames, comèdies i joguets.
Segons Igual i Úbeda va ser la lectura d’un poema seu, Lucrècia Profanada, en l’Ateneu Obrer del Marítim, la qual cosa va originar la creació de Lo Rat Penat anys més tard (1878). Va pertànyer des de la seua fundació a l’entitat, sent en els seus últims anys soci honorífic.
MOSSÉN FENOLLAR (Alacant, 1440-1516)
Va ser sacerdot, amic del gran poeta Ausiàs March, va conrear la poesia, sent autor de diverses obres i distingint-se per la riquesa i el mestratge de la seua versificació. En la seua casa se celebrava una tertúlia literària molt important en l’època, amb García Vinyoles, Joan Moreno, Baltasar Portell, Francí de Castellví, Jaume Gassull, i Joan Vidal. Fruit d’aquestes reunions literàries, van ser una sèrie d’obres de to satíric, la majoria escrites en col·laboració o en forma de debats poètics.
Va ser secretari del certamen poètic del 25 de març de 1474 celebrat en honor de la Verge, publicant el llibre Certamen poetich, en lahor de la Concepciò. Poema: Historia de la passió de Nostre Senyor Deu Jesu Christ ab algunes altres piadoses contemplacions seguint lo evangeliste Sant Johan (València, 1493); Lo procés de les olives é disputa dels jovens y dels vells (1497); Obra feta sobre un deport de la albufera (manuscrit amb diverses poesies d’ell). També va intentar conservar el valencià culte, redactant des de 1497 l’obra que, acabada pel barceloní Jeroni Pau, es va dir Regles d’esquivar vocables o mots grosers i pagesívols. La seua obra en castellà està recopilada en el Cancionero General, d’Hernando del Castillo (1511).
Va ser beneficiat i domer de la catedral de València (1467), subsíndic de la ciutat, catedràtic de Matemàtiques en la Universitat de València (1510); va fundar un benefici en l’església de Sant Lorenzo de la ciutat de València (1497), i mestre de capella del rei Fernando el Catòlic. Va pertànyer a la família dels Fenollar, emparentats amb els senyors de Patraix.
PÉREZ GALDÓS (Las Palmas de Gran Canaria, 1843 – Madrid, 1920)
En 1872 mentre treballava com a articulista per a La Nación, va emprendre la redacció de Los Episodios Nacionales, probablement inspirat en els relats de guerra del seu progenitor, que havia participat en la guerra contra Napoleó. L’èxit immediat ho va espentar a continuar amb la segona, que va acabar en 1879 amb Un faccioso más y algunos frailes menos. En total, vint novel·les enllaçades per les aventures folletinesques del seu protagonista.
Durant aquest període també va escriure novel·les com a Doña Perfecta (1876) o La familia de León Roch (1878), obra que tanca una etapa literària assenyalada pel mateix autor, qui va dividir la seua obra novel·lada entre «Novel·les del primer període» i «Novel·les contemporànies». Aquest segon grup s’inicia en 1881, amb la publicació de la desheretada i pertanyen algunes de les seues obres més importants, com Fortunata y Jacinta (1886-1887), Miau (1888) i Tristana (1892). Totes elles formen un conjunt homogeni sobre el Madrid d’Isabel II i la Restauració.
Un any després, coincidint amb la publicació d’una de les seues obres més aplaudides per la crítica, Ángel Guerra, va ingressar en la Real Acadèmia Espanyola. Durant aquest període va escriure algunes novel·les més experimentals com a Realidad (1892), La loca de la casa (1892) i El abuelo (1897), algunes de les quals va adaptar també per a l’escena. L’èxit teatral més important, no obstant açò, ho va obtenir amb la representació de Electra (1901), obra polèmica que va provocar nombroses manifestacions i protestes pel seu contingut anticlerical.
Durant els últims anys de la seua vida es va dedicar a la política; en la convocatòria electoral de 1907 va ser triat per la coalició republicà-socialista, càrrec que li va impedir, a causa de la forta oposició dels sectors conservadors, obtenir el Premi Nobel. Paral·lelament a les seues activitats polítiques, problemes econòmics li van obligar a partir de 1898 a continuar Los Episodios Nacionales, dels quals va arribar a escriure tres sèries més.
VICENTA FERRER ESCRIVÀ (València, 1946)
Va cursar Magisteri i Peritatge Mercantil. Ha treballat com a professora d’EGB i de Formació Professional. Ha tingut participació en diversos actes d’animació a la lectura, i ha col·laborat en l’elaboració de diversos diccionaris. La seua vocació com a escriptora naix des de ben menuda, quan s’interessa per la cultura de transmissió oral (contes, endevinalles, jocs de paraules). A partir d’ací, s’ha dedicat a l’escriptura d’unes obres narratives de temàtica infantil i juvenil que sempre han tingut molt en compte la tradició pròpia. Entre aquestes, podem fer esment de:
- L’hivern i les nostres tradicions (1991)
- L’estiu i les nostres tradicions (1994)
- Una pregunta vull fer(1995)
- Veges si ho endevines(1996)